}

lunes, 29 de septiembre de 2014

¿Qui decideix si pots votar?

Article per a la revista Maig a 29/09/2014





Un altre cop tinc un déjà vu perquè ja no és el primer cop; el Tribunal Constitucional (TC) té l’última i definitiva paraula sobre el nostre futur. El TC té com a funció principal controlar que les lleis que es fan a Espanya (ja siguin de l’Estat o de les CC.AA.) respectin la Constitució; si alguna d’elles són contràries queden expulsades de l’ordenament jurídic quan el Tribunal dicta sentència. 


És una funció que d’una manera o d’altra, amb uns noms o altres, la tenen tots els països democràtics, i Catalunya haurà de tenir un de similar si acaba sent independent. Ara bé, aquest joc té trampes, moltes trampes: la primera d’elles és la pròpia Constitució, que va ser redactada en una sala i en la del costat els militars vigilaven de ben a prop al constituent. Sí, és una Constitució aprovada pel conjunt de la ciutadania en referèndum, però ¿què havien de fer? Les opcions a escollir eren acatar el model autonòmic sota una monarquia intocable o continuar amb la dictadura feixista i centralista. Aquella acceptació no pot legitimar una Constitució que avui en dia està desfasada, entre altres coses perquè cap jove d’aquest país l’ha votat. 


No em vull estendre en aquest llarg i complex assumpte, doncs també és cert que la interpretació constitucional pot evolucionar en l’ampliació de les garanties dels drets ciutadans, i en bona mesura aquest ha estat el camí. En canvi contrasta amb la retrògrada evolució que ha patit l’encaix territorial per part d’aquest Tribunal. El punt d’inflexió, fins i tot contra la seva pròpia jurisprudència, va ser la Sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de 2006, on va deixar per terra els anhels de més autonomia d’una població que va acceptar per referèndum el nou Estatut. Dit d’una altre manera, el Tribunal Constitucional va tenir, i avui ho tornem a veure, més poder de decisió que el poble a les urnes. 


Abans he dit que la figura del Tribunal Constitucional és habitual a tots els països democràtics, però una peculiaritat d’Espanya és la gran politització dels seus membres. És una conseqüència del sistema bipartidista i caciquil que han implantat al llarg de 30 anys PP i PSOE, on la designació dels seus membres es fa per repartiment del pastís. El que seria lògic en un tribunal constitucional és que els partits majoritaris acordessin excel·lents alhora que imparcials juristes; creguin-me que en el món de la judicatura està plena de jutges amb una neutralitat impecable, doncs bé, al nostre país hem d’aguantar coses com que el President del TC no sols era simpatitzant de la dreta sinó que tenia carnet del Partit Popular abans (i els primer mesos) d’accedir a aquesta gran responsabilitat. Aquests 12 erudits han decidit avui que no podem escollir el nostre futur; tot encaixa en el model bipartidista de politització de totes les estructures estatals que haurien de ser neutrals. 


Avui ha quedat suspesa la llei de consultes; ¿i ara què? no vol dir encara que sigui inconstitucional, sinó senzillament que s’haurà de determinar el Tribunal Constitucional. Quan una llei autonòmica ha estat impugnada pel govern central queda suspesa amb la sola admissió a tràmit del TC, en canvi si és a la inversa, és a dir, una Comunitat Autònoma impugna una llei central aquesta segueix vigent fins que no la tombi el TC. Aquesta suspensió pot ser prorrogable fins a l’extrem que el 9 de novembre no hi haurà llei de consultes vigent, no hi haurà sentència del TC, i el poble de Catalunya no ens podrem expressar a les urnes.


La lentitud del Tribunal Constitucional és una constant; va trigar 3 anys en determinar que el matrimoni homosexual era constitucional, amb tot el que això comportà d’incertesa als que van contraure matrimoni... El poble de Catalunya no pot esperar la incompetència d’un tribunal lent i polititzat. No té cap ni peus que un Tribunal tingui més poder de decisió que una societat a les urnes en el seu lliure exercici de la democràcia. Dir el demagògic i gastat argument de que ha de ser tot el poble espanyol qui hagi de decidir si podem fer una consulta és no entendre res de la problemàtica qüestió nacional, i aquest és el rerefons que ha expressat avui el Tribunal Constitucional; una decisió política en la que no entén que les lleis han d’estar al servei de la ciutadania i no a la inversa. Una cosa és ben clara, que amb voluntat política del govern central seria totalment legal la consulta a Catalunya, però és més còmode que la decisió la prengui un tribunal sumís a la mateixa dreta espanyola.




Luis Fernández Pallarés

 

  

Seu del Tribunal Constitucional

No hay comentarios:

Déjame tu opinión: