Un altre cop tinc un déjà vu perquè ja no és el primer cop;
el Tribunal Constitucional (TC) té l’última i definitiva paraula sobre el
nostre futur. El TC té com a funció principal controlar que les lleis que es
fan a Espanya (ja siguin de l’Estat o de les CC.AA.) respectin la Constitució;
si alguna d’elles són contràries queden expulsades de l’ordenament jurídic quan
el Tribunal dicta sentència.
És una funció que d’una manera
o d’altra, amb uns noms o altres, la tenen tots els països democràtics, i
Catalunya haurà de tenir un de similar si acaba sent independent. Ara bé,
aquest joc té trampes, moltes trampes: la primera d’elles és la pròpia
Constitució, que va ser redactada en una sala i en la del costat els militars
vigilaven de ben a prop al constituent. Sí, és una Constitució aprovada pel
conjunt de la ciutadania en referèndum, però ¿què havien de fer? Les opcions a
escollir eren acatar el model autonòmic sota una monarquia intocable o
continuar amb la dictadura feixista i centralista. Aquella acceptació no pot
legitimar una Constitució que avui en dia està desfasada, entre altres coses
perquè cap jove d’aquest país l’ha votat.
No em vull estendre en aquest
llarg i complex assumpte, doncs també és cert que la interpretació
constitucional pot evolucionar en l’ampliació de les garanties dels drets
ciutadans, i en bona mesura aquest ha estat el camí. En canvi contrasta amb la
retrògrada evolució que ha patit l’encaix territorial per part d’aquest
Tribunal. El punt d’inflexió, fins i tot contra la seva pròpia jurisprudència,
va ser la Sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de 2006, on va deixar per terra
els anhels de més autonomia d’una població que va acceptar per referèndum el
nou Estatut. Dit d’una altre manera, el Tribunal Constitucional va tenir, i
avui ho tornem a veure, més poder de decisió que el poble a les urnes.
Abans he dit que la figura del
Tribunal Constitucional és habitual a tots els països democràtics, però una
peculiaritat d’Espanya és la gran politització dels seus membres. És una
conseqüència del sistema bipartidista i caciquil que han implantat al llarg de
30 anys PP i PSOE, on la designació dels seus membres es fa per repartiment del
pastís. El que seria lògic en un tribunal constitucional és que els partits
majoritaris acordessin excel·lents alhora que imparcials juristes; creguin-me
que en el món de la judicatura està plena de jutges amb una neutralitat
impecable, doncs bé, al nostre país hem d’aguantar coses com que el President
del TC no sols era simpatitzant de la dreta sinó que tenia carnet del Partit
Popular abans (i els primer mesos) d’accedir a aquesta gran responsabilitat.
Aquests 12 erudits han decidit avui que no podem escollir el nostre futur; tot
encaixa en el model bipartidista de politització de totes les estructures
estatals que haurien de ser neutrals.
Avui ha quedat suspesa la llei
de consultes; ¿i ara què? no vol dir encara que sigui inconstitucional, sinó
senzillament que s’haurà de determinar el Tribunal Constitucional. Quan una
llei autonòmica ha estat impugnada pel govern central queda suspesa amb la sola
admissió a tràmit del TC, en canvi si és a la inversa, és a dir, una Comunitat
Autònoma impugna una llei central aquesta segueix vigent fins que no la tombi
el TC. Aquesta suspensió pot ser prorrogable fins a l’extrem que el 9 de
novembre no hi haurà llei de consultes vigent, no hi haurà sentència del TC, i
el poble de Catalunya no ens podrem expressar a les urnes.
La lentitud del Tribunal
Constitucional és una constant; va trigar 3 anys en determinar que el matrimoni
homosexual era constitucional, amb tot el que això comportà d’incertesa als que
van contraure matrimoni... El poble de Catalunya no pot esperar la
incompetència d’un tribunal lent i polititzat. No té cap ni peus que un
Tribunal tingui més poder de decisió que una societat a les urnes en el seu
lliure exercici de la democràcia. Dir el demagògic i gastat argument de que ha
de ser tot el poble espanyol qui hagi de decidir si podem fer una consulta és
no entendre res de la problemàtica qüestió nacional, i aquest és el rerefons que
ha expressat avui el Tribunal Constitucional; una decisió política en la que no
entén que les lleis han d’estar al servei de la ciutadania i no a la inversa.
Una cosa és ben clara, que amb voluntat política del govern central seria
totalment legal la consulta a Catalunya, però és més còmode que la decisió la
prengui un tribunal sumís a la mateixa dreta espanyola.
Luis Fernández Pallarés
 |
| Seu del Tribunal Constitucional |
No hay comentarios:
Publicar un comentario